Sec o moll

Un dia vaig sortir de casa mentre queia una de mil dimonis. No volia sentir-me mullat així que vaig obrir un paraigües, tot i que ja duia posada una capelina ben llarga. Per més precaució vaig començar a caminar arrambat als portals, aprofitant cada un dels balcons que sobresortien de les altes façanes. Res podia indicar que les inclemències del temps em poguessin guanyar la partida, tot ho tenia al meu favor. Fins a tres recursos havia fet servir per tal d'evitar quedar xop. Però una cosa se m'havia passat per alt...era ple estiu i no era un dia precisament plujós, i el que queia com a mil dimonis era la calor d'un sol intens. Finalment quedaria moll perquè cap dels tres recursos m'era útil per evitar que els regalims de suor em recorreguessin tot el cos.

Gokrilin

La dualitat no sempre la coneixem com a un fenomen de percepcions ambigües, no sempre ha de ser un cos que depenent de l'angle des d'on el vegis, prengui una forma o una altra de ben diferent. La dualitat pot ser i és sense cap dubte, i perquè està demostrat empíricament, un ésser anomenat Gokrilin. Una dualitat que no recau en la llum que infereixi sobre el seu cos, recau en una barreja sense precedents entre el “kame hame haaaaa” i els cops de puny més terrenals. No depèn de la perspectiva des d'on observis el cos, és una dualitat entre els "kilis" de potència provinents de Namek i la força mesurada en newtons. No es basa en la tridimensionalitat ni en el seu eix de rotació en l'espai, es basa en l'habilitat innata d'un superguerrer i l'habilitat adquirida d'un humà. I per suposat és una dualitat que no s'explica a través de la física ni la mecànica quàntica, s'explica des de la simbiosis genètica del carismàtic Krilin i la valentia del gran Son Goku.

Pajilleitor Plus

David Selvas i Bernardo Cortés?

Què podrien tenir en comú David Selvas i Bernardo Cortés? Jo en primera instància hagués dit que els dos són residents a Barcelona i que són o han estat astres de la televisió. Avui afegeixo que tenen en comú una tercera característica, i és que han estat vistos per un servidor pel passeig marítim de la ciutat comtal, en deu minuts escassos de diferència.


Siiiii, he vist dos famosetes mentre jo, sobre el meu ciclu, intentava rebaixar el meu IMC. "usease" posar-me en forma. Una expressió que mai he entès en el seu sentit literal. Posar-se en forma seria com dir posar-se de color, posar-se en dimensió...En el nostre món hi ha un gran ventall de formes i moltes que el cos humà és incapaç d'adquirir. Per més que fes exercici mai podria posar-me en forma d'aspiral per exemple, i si em posés en forma d'esfera, significaria que l'exercici em posaria més bacó que la Florinda Chico disfressada de barril de Heineken. Vull entendre que el nostre llenguatge a anat degenerant com Stephen Hawkins sota els efectes d'unes copetes de vi de la casa, i la frase "posar-se en forma de quadrat", ha derivat en "posar-se en forma" i "posar-se quadrat".
Després de la meva discerció, volia explicar que tant el David Selvas com el Bernardo estaven a la platja per qüestions de físic, com jo. El Bernardo intentant engreixar la seva compta corrent a base de fascinar als guiris amb les seves cantarelles, acompanyades de la seva fisonomia difícil de descriure. Que té les orelles tant desorbitades que és l'únic terrestre al món capaç d'aplaudir als concerts amb un cubata a cada mà. I per altra banda el David Selvas perdent pes, aquest si literalment en grams, a ritme de running. M'imagino que per no perdre papers de jove en edat avançada, seductor i menja-dones...bé i/o homes, perquè tinc l'impressió que el paper que protagonitzava a Carícies, va traspassar la pantalla. Però ve la meva intenció aquí no és pas especular que si és o no és més gay que el Teletubi lila, o aquests japonesos tan simpàtics.

Només volia deixar constància que avui he compartit escena, que no escenari, amb dos artístes.

Dura decisió

Si a algú encara no li han concedit vacances i té els ous carregadets d'esperar, quin destí millor el podria acollir que un poblet a la vora de Brussel·les?

Per a qui no hagi visitat mai els Països Baixos aquesta seria una bona oportunitat de fer-ho. I precisament ara, han obert un afluent d'un riu amb molt cabdal, per poder-hi arribar amb barquetes de vela... conducció totalment manual.

Encara que si algú té tendència a marejar-se en transport marítim i el turba la idea, pot viatjar en un automòbil. Es recomana que estigui dotat de clàxon per alertar als vianants que caminen perduts pel voral, dient: “on anism?cap a Bèlgica o reculem cap a Catalunya?”

Si cap de les opcions et semblen bones, fes-te membre del Club del Lector i escull un llibre ben titulat. Que passar temps sol no és mai un conyàs si ets home.

17 anys sense assabentar-me

Algú em podría haver avisat que el creador del moonwalk i el creador del multipersonatge s'unien per fer un "bodrio" de cançó. Eren els meus ídols de joventut.

Sardenya queda enrera.

Torno a ser aquí, a la terra que em va veure néixer, créixer, desenvolupar-me i tenir poc sexe. I amb les aspectatives que a la meva estimada audiència catalana; als seguidors d'aquest, el meu estigmatisme; i també als detractors (que també es mereixen un raconet al blog, i que no tenen la culpa que l'esperit crític del senil Monegal els hagi envaït ), s'uniran els algueresos. Encara que si no s'hi uneixen els suposats 2.000 italians de parla algueresa, em conformo en posar la meva prosa al servei de la guapa informadora catalana de l'Institut Ramón Llull d'Alghero. Allà on siguis "guapa informadora de l'insti Ramón" et dedico aquestes ratlles a mode d'agraïment. Mai cap dona m'havia agafat el "canutu" tan depressa i de forma desinteressada. Necessitàvem destins pel viatge en bici, així que el "canutu" contenia un plànol de l'illa de Sardeyna, no parlo del "canutu" de l'amor i les passions desenfrenades.
I es que la "guapa informadora de l'insti Ramón" no desentonava per a res en aquell illot on totes les dones, amb una sola excepció, estaven bones.

Morenes de cap a peus. Bé...menys les mamelles que allà no se les bronzegen. I si algú pretén veure una pitrera sarda (de la Sardenya,perque ho entengui tothom), només té una opció, el matrimoni.
Allà les ragazzes no et creuen la mirada ni per error. Sempre miren endavant i amb una facilitat pasmosa et fan sentir com el paper flim (el transparent eh, no el d'alumini). Potser es que són molt ególatres i es miren la punta del nas. I precisament el 95% de ragazzes que he pogut veure, tenen una "tocha" que serviria per falcar portes. Així que lligar allà és una assignatura que es pot donar per suspesa abans de l'inscripció. Motiu segon pel que et quedes sense veure mamelles, i ja el tercer és que en sard no deu existir el terme onanisme, perquè allà no hi trobes cap "gazzeta porno" per posar-te "brutote" i fer papiroflèxia amb el Din-A4 del sota-ventre.(=la titola, pels que siguin més d'entendre el sentit literal de les coses).

ELSA

Bon vent i bici nova.

Fa uns dies anunciava el meu destí vacacional i el medi de locomoció a utilitzar. El destí: Sardenya, una illa amb una geografia exquisida a la vista; i el medi de locomoció: una bicicleta, amb unes peces exquisides per trinxar al desguaç .Encara no havia comprat el bitllet, pel que vaig ser un pel agosarat i vaig prendre el risc de menjar-me les meves paraules amb patates. (No vull trencar el rigor del refranyer català, però jo seria més de menjar-me les paraules amb bocabits del chiquito).


En qüestió d'hores adquiria els bitllets per tranquilitat meva, i podia dir amb veu ferma, que aviat Sardenya quedaria marcada per les rodes de la meva bici i a les platges verges de Sassari hi flotarien els meus pels púbics. I en qüestió d'unes horetes més, veia com un dels tres pilars del meu viatge s'esvaïa. Jo seguia viu, els bitllets seguien en vigor, però la bicicleta patia una metamorfosis. Els canvis shimano em feien adéu amb la maneta; la cadena saltava a ritme de tecktonic; i els frens em deien, que fotre'm la clau allen pel cul seria de més utilitat que intentar tensar-los. Finalment la bici passava a ser la filla paraplègica de l'Optimus Prime (el transformer bonachón).
Havia d'adquirir de nou una bicicleta, i després de comprovar que a la majoria de botigues les venen a preu de caviar, vaig anar al fast-food de les bicis. No vull fer publicitat de forma oberta de l'establiment, però ho puc explicar amb un jeroglífic. Vaig anar al...


Allà em vaig gastar una xifra desorbitant per tenir la mateixa cheese-burguer però amb extra de cogombret. Amb dir que passo de tenir una rockrider5.0 a una 5.2, ja es veu que el canvi és mínim, les dues dècimes ridícules només converteixen l'aprovat rascat en un aprovat a seques. I és un raonament similar al que segueixo quan vaig al Dia Market amb intenció de comprar una Coca-Cola d'1€ però em decideixo per la Toca-Tela de 0,99€ (aquest és el decimal del psico-estalvi). Encara que a vegades el psico-estalvi em fa males passades i acabo omplint el carro amb 18 articles més que acaben en ('99), mentre segueixo la veïna per la secció de congelats.



Ara ja puc dir que tinc els tres pilars que definiran el meu viatge.

Humor a primera vista

Obama al país de la siesta

Miss Obama, vaya con Dió mi arma, y comprese Delial factor 15 que aquí pega er sol mu fuerte. Aquesta frase se sentia per tot Granada, i és que l'esposa del primer president negre d'USA y la seva filla, que també és negra, han passejat avui per l'Alahambra. Han arribat a veure l'emblemàtic patio de los leones entre d'altres estances. Però a mi em mosqueja una coseta d'aquell pati... Com a experiència personal puc dir, que el què ha vist la primera dama del presi Barack, ho vaig veure jo amb 20 anys i amb 24. No vull dir amb això que el dia que ho vaig veure tingués les dues edats, ni que el meu ego i el meu alter-ego hagin nascut amb 4 anys de diferència (He estat carn de psicòleg però no precisament per ser bipolar). Vull dir que en dues ocasions he estat a Granada i m'he plantat sota els arcs d'aquell enclau tan re-bonic de l'Alahambra. I jo precisament lleons allà no n'he vist. Jo no he estat mai a la sabana africana però a mi el "national geographic" m'ha venut sempre la idea que un lleó és un felí robust amb melena, i allà només hi havia 12 pit-bulls aguantant una font amb el llomillo. Que per cert, ja que han estat 3 anys restaurant-los, què els costava esculpir-los uns morrions? i se cenyirien a la llei del 2002 sobre la tinença d'animals potencialment perillosos.


Deixant de banda els gossos de terrissa, volia dir que és una vergonya que les fèmines del clan Obama hagin escollit com a destí la casposa Marbella i tal i tal, que allà l'únic honrat és l'Imperioso i perquè porta ferradures. A aquell cavall l'ingertes unes mans i aviat te'l trobes carregat amb bosses negres camí a la Moraleja. Pel proper any els recomanaria fer una visita per la bella Catalunya, però seria important que no trepitgessin el municipi de Banyoles durant la fira de la taxidèrmia.

Inspiracions de cine

Molts hem vist "el silenci dels anyells", o "el silencio de los corderos" com sempre l'havia conegut jo abans de treure'm el nivell "c" de català. O senzillament coneixem la caràtula perquè durant la dècada dels 90 érem assidus a passejar-nos pels videoclubs, i sempre veiem de passada les estrenes, mentre el que preteniem era esquivar les càmeres de seguretat i colar-nos a la secció d'adults.
Justament en aquella caràtula hi havia imatges que a simple vista se'ns podien escapar, i que probablement molts només vem ser capaços de veure'n una, la calavera en el dors de la polilla. Doncs noooooooo, la ingenuïtat dels meus 10 anys en aquells temps i l'astigmatisme que se m'ha anat agreujant dels 12 fins ara, no m'han deixat veure la realitat colpidora que tenia davant. Allò no era una calavera, era un retrat que va composar el senyor Dalí amb 7 dones a la fresca!!!. Si ho hagués sabut hagués passat pel videoclub amb una lupa del MineraNova (de Mediterraneo, jueguetes para compartir).



De fet no és d'estranyar veure que en caràtules i cartells de cinema es jugui amb l'espectador. El 1978, abans que jo posés el peu a la terra, abans que jo sabés el talent que la naturalesa em donaria pel ball...a Hollywood ja utilitzaven el meu hipotètic rostre en un cartell que tindria fama mundial. Si senyors, és qüestió d'aguditzar la vista i veure que jo, l'astigmàtic, era Danny Zuko.

Atletisme aprop de casa

Endavant amb els europeus d'atletisme 2010. L' apertura tan bonica com qualsevol altre acte que es pugui fer a les fonts de Montjuïc. Tenim unes fonts re-boniques, però pel meu gust el Nacho Cano hauria hagut d'estar un pel més aprop d'aquestes. Només uns metres més, suficient perquè un xorro d'aigua il·luminada li rebentés el timpà i perdés tota capacitat d'audició ,i deixes ja de composar porqueries i grapejar els teclats. Res a dir en canvi de la seva "partener ", que feia sons guturals però ben afinadets i gaudia de molt bon aspecte. Dit d'una altra manera, estava més bona que un "after eight".
I que dir d'en Barni? que abans, per l'imaginari comú, no era ningú més que el veí d'en Fred Picapedra, el que es passava per la pedra a la Betty... Ara ha passat a ser la mascota d'aquest campionat d'atletisme. Què els hi costava esmerçar-se una miqueta més en el disseny? O si més no guardar-la pels Spetial Olímpics, que la careta de deficient ja la té. Aquest Barni és un esboç de personatge, és com el Pocoyó després de passar per Full Monty o el logo de Michelín després de fer la dieta del cucurucho. Sigui com sigui han cregut que era més adient que les altres, jutgin, jutgin...

Tabac, addicció i distracció.

Volia postejar per fer-me una miqueta el txulu, i explicar el perquè als paquets de tabac de la marca Camel hi apareix la imatge d'un dromedari. Però això ha perdut importancia quan he començat a veure la de ments privilegiades que hi corren per la xarxa i que serien grans guionistes pel programa de l'Iker Jimenez i/o grans deixebles del Tristambeiker. Gent que hi veu més enllà, que no es conformen en obrir el paquet de cigarretes, posar-se un piti a la boca i esperar que es consumeixi per l'efecte de la combustió. Aquests addictes al tabac tenen altres problemes a part de ser futuribles malalts de càncer, tenen greus alteracions de la percepció i veuen missatges subliminars.
En el cas de Camel, aquests genis del subliminar, han trobat una fera salvatge de la sabana africana(li direm lleó i així ens entenem tots) que té intencions de cruspir-se al "manneken pis". És el nom que reb una estatueta que es troba a Brussel·les i que és ni més ni menys que un marrec amb la tita fora que canvia l'aigua de les olives.
El segon cas l'han trobat en els paquets de Marlboro, on els artistes dels que parlo han trobat tres lletres "K" amb un sol moviment de canell. La primera a l'anvers, la segona al revers i la tercera al... "sotavers" (o com es digui la part de sota vaja...). Què n'extrauríeu vosaltres amb això? Jo personalment res, però aquests visionaris han extret que tot això és obra del Ku Klux Klan i que discriminen tan a Pigmeus com a Masais. Només cal posar cap per avall el paquet i veure que els han penjat de la forca i se'ls hi veuen els peuets.

Ja no ve al cas però es diu Camel perquè el dromedari també és del gènere dels Camelus, ja m'he quedat tranquil.

Andiamo?

Sembla que tinc un destí per aquestes vacances, rep el nom de Sardenya. No és precisament el carrer de la capital barcelonesa que va de la Ronda Guinardo a l'Hotel Arts, passant pel Temple de la Sagrada Família i vora el Parc de la Ciutadella. Però sembla que també pot tenir molts punts d'interès. Començant perquè es tracta d'una illa més gran que l'atractiu de Monica Belucci, ha de tenir més platges que pelis "guarras" ha rodat la Cicciolina. Està clar que zones per remullar-se els formatges no en faltaran perquè Sardenya té aigua pels quatre cantons i sembla que per sota també. Seria molt d'estranyar que l'illa estés connectada amb una extensió de terra fins el nucli terrestre, però la viquipedia no ho menciona, pel que entenc que flota com tantes altres illes. El que si menciona en aquest cas la wiquipèdia és que "Más del 80% del territorio está conformado por montañas o colinas" i precisament per això em pensat en un medi de locomoció adient. No serà un cotxe híbrid, ni una furgoneta combi, ni un autocar de Sagalés, ni una tuneladora, el millor per creuar les extensions muntanyoses és la bicicleta. Però no qualsevol bicicleta del mercat, no...l'escollida és una del Decathlon, de gama baixa, sense suspensió, amb la forquilla mig torçada, i la cadena més rovellada que la navalla Suissa de Tom Sawyer. Sigui com sigui...andiamo!!!

To lo negro!!!

Avui només volia expressar un sentiment d'agraïment a un personatge cèlebre que ha demostrat sapiència en la majoria d'àmbits del coneixement, les arts i les ciències, i ha ajudat a forjar la major part dels meus valors ètics i morals.

Fum-li al "play" i veuràs al gran Benito Lopera Perrote

Estiu, dolç estiu

Adoro l'estiu per alguna raó, encara que sempre hi trobo algun petit inconvenient.

> Em suen les "sobacas" de forma bàrbara, com si tingués un grup de l'imserso amb incontinència urinària sota el braç.
> Em surten erupcions cutànies, que em deixen els dits dels peus com ametlles garapinyades, o en el seu defecte cacauets eagle.
> Les engonals se m'escalden quan camino sota el sol més de 3 minuts, i haig d'adoptar aquell caminar tan característic del Clint Eastwood després de passar una nit boja amb Yul Brinner al "lejano oeste".
> Em llevo cada matí violat pels mosquits, que sembla que cada any pateixen mutacions, i han arribat a unes dimensions que sembla que tenen polles en comptes de fiblons.
> Cada dia faig despesa a l'hipermercat en paquets de mocadors d'usar i tirar, i la senyora caixera sap que no és època de refredats, i que he passat totes les proves d'al·lèrgia.
> La sorra de les platges no se l'endú les pujades i baixades de marees, ni tan sols les pluges primaverals, és l'efecte aspirador del meu "ohaio".

A pesar de tot això segueixo adorant l'estiu.

La roja guanya a Sud-Àfrica, la Carbonero es guanya el cor d'un astigmàtic

Ha acabat un mundial de futbol on el color vermell ha imperat, vestit per una selecció que finalment han vençut amb una equipació blava. Sigui el que sigui el color que hagin portat, han portat alegria a molts espanyols, a molts espanyols d'adopció i inclús a masses catalans. Però jo em quedaria més aviat amb els detalls telenovelescos que ens ha deixat l'afer Carbonero vs Casillas i del qual han sortit lemes tan reconeguts com "Sara Carbonero te follas al portero" o "Iker Cosillas le comes la pepitilla". I no podia oblidar que a més he pogut dansar escoltant el hit de la colombiana que té les "caderes" més cotitzades d'arreu del món, Shakira Isabel Mebarak Ripoll que m'ha fet vibrar fins al punt d'ensabonarme l'entrecuix a la dutxa al ritme que marca el Waka Waka. I Amb això deixo patent que a mi el futbol en general i la roja en concret me la pendulen però ha estat impossible viure al marge amb la gran campanya de marketing que han muntat els de la pell de toro. No sabrem mai si aquesta victòria ha estat gràcies al "pulpo Paul" o pels mèrits de la selecció blaugrana, ehem (hi havia dos terços que eren mercenaris del Barça), però que cada un escombri cap a la casa que vulgui. Jo escombro cap a la meva i agraeixo a Telecinco que m'ha donat l'oportunitat de conèixer millor a la Carbonero i fer-me sentir allò que feia temps que no sentia, amor en majúscules.

Orígens

Hete aquí el meu blog personal i intransferible, que neix d'una voluntat de deixar petjada en aquest món virtual. Però sé que això no passarà a la posteritat, i que no serà de l'interès dels meus nets... ells s'aixugaran el cul amb els blogs 2.0. Ells es passaran per la pedra a dones hologràfiques i intercanviaran fluids via wiffi. Ells veuran com el seu avi mor d'un tumor a les falanges de la mà dreta per un excés de "clicks" i per haver estat enganxat durant dècades al maleït Internet. Ells seran el fotut futur, sempre i quant jo trobi un moment per engendrar alguna criatura i aquesta amb posterioritat (espero que com a mínim siguin 20 anys i ja hagi fet carrera) engendri una altra, creant així el futur del que parlo.
De totes formes el present és avui, i no ens enganyem, el blog surt d'una puta onada de calor que no em deixa dormir i com que sóc astigmàtic doncs m'és igual escriure de nit com de dia que sempre hi veig borrós. Això si el text el passarem per un corrector per començar amb bon peu i amb bona llengua.