Inspiracions de cine

Molts hem vist "el silenci dels anyells", o "el silencio de los corderos" com sempre l'havia conegut jo abans de treure'm el nivell "c" de català. O senzillament coneixem la caràtula perquè durant la dècada dels 90 érem assidus a passejar-nos pels videoclubs, i sempre veiem de passada les estrenes, mentre el que preteniem era esquivar les càmeres de seguretat i colar-nos a la secció d'adults.
Justament en aquella caràtula hi havia imatges que a simple vista se'ns podien escapar, i que probablement molts només vem ser capaços de veure'n una, la calavera en el dors de la polilla. Doncs noooooooo, la ingenuïtat dels meus 10 anys en aquells temps i l'astigmatisme que se m'ha anat agreujant dels 12 fins ara, no m'han deixat veure la realitat colpidora que tenia davant. Allò no era una calavera, era un retrat que va composar el senyor Dalí amb 7 dones a la fresca!!!. Si ho hagués sabut hagués passat pel videoclub amb una lupa del MineraNova (de Mediterraneo, jueguetes para compartir).



De fet no és d'estranyar veure que en caràtules i cartells de cinema es jugui amb l'espectador. El 1978, abans que jo posés el peu a la terra, abans que jo sabés el talent que la naturalesa em donaria pel ball...a Hollywood ja utilitzaven el meu hipotètic rostre en un cartell que tindria fama mundial. Si senyors, és qüestió d'aguditzar la vista i veure que jo, l'astigmàtic, era Danny Zuko.

Atletisme aprop de casa

Endavant amb els europeus d'atletisme 2010. L' apertura tan bonica com qualsevol altre acte que es pugui fer a les fonts de Montjuïc. Tenim unes fonts re-boniques, però pel meu gust el Nacho Cano hauria hagut d'estar un pel més aprop d'aquestes. Només uns metres més, suficient perquè un xorro d'aigua il·luminada li rebentés el timpà i perdés tota capacitat d'audició ,i deixes ja de composar porqueries i grapejar els teclats. Res a dir en canvi de la seva "partener ", que feia sons guturals però ben afinadets i gaudia de molt bon aspecte. Dit d'una altra manera, estava més bona que un "after eight".
I que dir d'en Barni? que abans, per l'imaginari comú, no era ningú més que el veí d'en Fred Picapedra, el que es passava per la pedra a la Betty... Ara ha passat a ser la mascota d'aquest campionat d'atletisme. Què els hi costava esmerçar-se una miqueta més en el disseny? O si més no guardar-la pels Spetial Olímpics, que la careta de deficient ja la té. Aquest Barni és un esboç de personatge, és com el Pocoyó després de passar per Full Monty o el logo de Michelín després de fer la dieta del cucurucho. Sigui com sigui han cregut que era més adient que les altres, jutgin, jutgin...

Tabac, addicció i distracció.

Volia postejar per fer-me una miqueta el txulu, i explicar el perquè als paquets de tabac de la marca Camel hi apareix la imatge d'un dromedari. Però això ha perdut importancia quan he començat a veure la de ments privilegiades que hi corren per la xarxa i que serien grans guionistes pel programa de l'Iker Jimenez i/o grans deixebles del Tristambeiker. Gent que hi veu més enllà, que no es conformen en obrir el paquet de cigarretes, posar-se un piti a la boca i esperar que es consumeixi per l'efecte de la combustió. Aquests addictes al tabac tenen altres problemes a part de ser futuribles malalts de càncer, tenen greus alteracions de la percepció i veuen missatges subliminars.
En el cas de Camel, aquests genis del subliminar, han trobat una fera salvatge de la sabana africana(li direm lleó i així ens entenem tots) que té intencions de cruspir-se al "manneken pis". És el nom que reb una estatueta que es troba a Brussel·les i que és ni més ni menys que un marrec amb la tita fora que canvia l'aigua de les olives.
El segon cas l'han trobat en els paquets de Marlboro, on els artistes dels que parlo han trobat tres lletres "K" amb un sol moviment de canell. La primera a l'anvers, la segona al revers i la tercera al... "sotavers" (o com es digui la part de sota vaja...). Què n'extrauríeu vosaltres amb això? Jo personalment res, però aquests visionaris han extret que tot això és obra del Ku Klux Klan i que discriminen tan a Pigmeus com a Masais. Només cal posar cap per avall el paquet i veure que els han penjat de la forca i se'ls hi veuen els peuets.

Ja no ve al cas però es diu Camel perquè el dromedari també és del gènere dels Camelus, ja m'he quedat tranquil.

Andiamo?

Sembla que tinc un destí per aquestes vacances, rep el nom de Sardenya. No és precisament el carrer de la capital barcelonesa que va de la Ronda Guinardo a l'Hotel Arts, passant pel Temple de la Sagrada Família i vora el Parc de la Ciutadella. Però sembla que també pot tenir molts punts d'interès. Començant perquè es tracta d'una illa més gran que l'atractiu de Monica Belucci, ha de tenir més platges que pelis "guarras" ha rodat la Cicciolina. Està clar que zones per remullar-se els formatges no en faltaran perquè Sardenya té aigua pels quatre cantons i sembla que per sota també. Seria molt d'estranyar que l'illa estés connectada amb una extensió de terra fins el nucli terrestre, però la viquipedia no ho menciona, pel que entenc que flota com tantes altres illes. El que si menciona en aquest cas la wiquipèdia és que "Más del 80% del territorio está conformado por montañas o colinas" i precisament per això em pensat en un medi de locomoció adient. No serà un cotxe híbrid, ni una furgoneta combi, ni un autocar de Sagalés, ni una tuneladora, el millor per creuar les extensions muntanyoses és la bicicleta. Però no qualsevol bicicleta del mercat, no...l'escollida és una del Decathlon, de gama baixa, sense suspensió, amb la forquilla mig torçada, i la cadena més rovellada que la navalla Suissa de Tom Sawyer. Sigui com sigui...andiamo!!!

To lo negro!!!

Avui només volia expressar un sentiment d'agraïment a un personatge cèlebre que ha demostrat sapiència en la majoria d'àmbits del coneixement, les arts i les ciències, i ha ajudat a forjar la major part dels meus valors ètics i morals.

Fum-li al "play" i veuràs al gran Benito Lopera Perrote

Estiu, dolç estiu

Adoro l'estiu per alguna raó, encara que sempre hi trobo algun petit inconvenient.

> Em suen les "sobacas" de forma bàrbara, com si tingués un grup de l'imserso amb incontinència urinària sota el braç.
> Em surten erupcions cutànies, que em deixen els dits dels peus com ametlles garapinyades, o en el seu defecte cacauets eagle.
> Les engonals se m'escalden quan camino sota el sol més de 3 minuts, i haig d'adoptar aquell caminar tan característic del Clint Eastwood després de passar una nit boja amb Yul Brinner al "lejano oeste".
> Em llevo cada matí violat pels mosquits, que sembla que cada any pateixen mutacions, i han arribat a unes dimensions que sembla que tenen polles en comptes de fiblons.
> Cada dia faig despesa a l'hipermercat en paquets de mocadors d'usar i tirar, i la senyora caixera sap que no és època de refredats, i que he passat totes les proves d'al·lèrgia.
> La sorra de les platges no se l'endú les pujades i baixades de marees, ni tan sols les pluges primaverals, és l'efecte aspirador del meu "ohaio".

A pesar de tot això segueixo adorant l'estiu.

La roja guanya a Sud-Àfrica, la Carbonero es guanya el cor d'un astigmàtic

Ha acabat un mundial de futbol on el color vermell ha imperat, vestit per una selecció que finalment han vençut amb una equipació blava. Sigui el que sigui el color que hagin portat, han portat alegria a molts espanyols, a molts espanyols d'adopció i inclús a masses catalans. Però jo em quedaria més aviat amb els detalls telenovelescos que ens ha deixat l'afer Carbonero vs Casillas i del qual han sortit lemes tan reconeguts com "Sara Carbonero te follas al portero" o "Iker Cosillas le comes la pepitilla". I no podia oblidar que a més he pogut dansar escoltant el hit de la colombiana que té les "caderes" més cotitzades d'arreu del món, Shakira Isabel Mebarak Ripoll que m'ha fet vibrar fins al punt d'ensabonarme l'entrecuix a la dutxa al ritme que marca el Waka Waka. I Amb això deixo patent que a mi el futbol en general i la roja en concret me la pendulen però ha estat impossible viure al marge amb la gran campanya de marketing que han muntat els de la pell de toro. No sabrem mai si aquesta victòria ha estat gràcies al "pulpo Paul" o pels mèrits de la selecció blaugrana, ehem (hi havia dos terços que eren mercenaris del Barça), però que cada un escombri cap a la casa que vulgui. Jo escombro cap a la meva i agraeixo a Telecinco que m'ha donat l'oportunitat de conèixer millor a la Carbonero i fer-me sentir allò que feia temps que no sentia, amor en majúscules.

Orígens

Hete aquí el meu blog personal i intransferible, que neix d'una voluntat de deixar petjada en aquest món virtual. Però sé que això no passarà a la posteritat, i que no serà de l'interès dels meus nets... ells s'aixugaran el cul amb els blogs 2.0. Ells es passaran per la pedra a dones hologràfiques i intercanviaran fluids via wiffi. Ells veuran com el seu avi mor d'un tumor a les falanges de la mà dreta per un excés de "clicks" i per haver estat enganxat durant dècades al maleït Internet. Ells seran el fotut futur, sempre i quant jo trobi un moment per engendrar alguna criatura i aquesta amb posterioritat (espero que com a mínim siguin 20 anys i ja hagi fet carrera) engendri una altra, creant així el futur del que parlo.
De totes formes el present és avui, i no ens enganyem, el blog surt d'una puta onada de calor que no em deixa dormir i com que sóc astigmàtic doncs m'és igual escriure de nit com de dia que sempre hi veig borrós. Això si el text el passarem per un corrector per començar amb bon peu i amb bona llengua.