Sardenya queda enrera.

Torno a ser aquí, a la terra que em va veure néixer, créixer, desenvolupar-me i tenir poc sexe. I amb les aspectatives que a la meva estimada audiència catalana; als seguidors d'aquest, el meu estigmatisme; i també als detractors (que també es mereixen un raconet al blog, i que no tenen la culpa que l'esperit crític del senil Monegal els hagi envaït ), s'uniran els algueresos. Encara que si no s'hi uneixen els suposats 2.000 italians de parla algueresa, em conformo en posar la meva prosa al servei de la guapa informadora catalana de l'Institut Ramón Llull d'Alghero. Allà on siguis "guapa informadora de l'insti Ramón" et dedico aquestes ratlles a mode d'agraïment. Mai cap dona m'havia agafat el "canutu" tan depressa i de forma desinteressada. Necessitàvem destins pel viatge en bici, així que el "canutu" contenia un plànol de l'illa de Sardeyna, no parlo del "canutu" de l'amor i les passions desenfrenades.
I es que la "guapa informadora de l'insti Ramón" no desentonava per a res en aquell illot on totes les dones, amb una sola excepció, estaven bones.

Morenes de cap a peus. Bé...menys les mamelles que allà no se les bronzegen. I si algú pretén veure una pitrera sarda (de la Sardenya,perque ho entengui tothom), només té una opció, el matrimoni.
Allà les ragazzes no et creuen la mirada ni per error. Sempre miren endavant i amb una facilitat pasmosa et fan sentir com el paper flim (el transparent eh, no el d'alumini). Potser es que són molt ególatres i es miren la punta del nas. I precisament el 95% de ragazzes que he pogut veure, tenen una "tocha" que serviria per falcar portes. Així que lligar allà és una assignatura que es pot donar per suspesa abans de l'inscripció. Motiu segon pel que et quedes sense veure mamelles, i ja el tercer és que en sard no deu existir el terme onanisme, perquè allà no hi trobes cap "gazzeta porno" per posar-te "brutote" i fer papiroflèxia amb el Din-A4 del sota-ventre.(=la titola, pels que siguin més d'entendre el sentit literal de les coses).

ELSA

Bon vent i bici nova.

Fa uns dies anunciava el meu destí vacacional i el medi de locomoció a utilitzar. El destí: Sardenya, una illa amb una geografia exquisida a la vista; i el medi de locomoció: una bicicleta, amb unes peces exquisides per trinxar al desguaç .Encara no havia comprat el bitllet, pel que vaig ser un pel agosarat i vaig prendre el risc de menjar-me les meves paraules amb patates. (No vull trencar el rigor del refranyer català, però jo seria més de menjar-me les paraules amb bocabits del chiquito).


En qüestió d'hores adquiria els bitllets per tranquilitat meva, i podia dir amb veu ferma, que aviat Sardenya quedaria marcada per les rodes de la meva bici i a les platges verges de Sassari hi flotarien els meus pels púbics. I en qüestió d'unes horetes més, veia com un dels tres pilars del meu viatge s'esvaïa. Jo seguia viu, els bitllets seguien en vigor, però la bicicleta patia una metamorfosis. Els canvis shimano em feien adéu amb la maneta; la cadena saltava a ritme de tecktonic; i els frens em deien, que fotre'm la clau allen pel cul seria de més utilitat que intentar tensar-los. Finalment la bici passava a ser la filla paraplègica de l'Optimus Prime (el transformer bonachón).
Havia d'adquirir de nou una bicicleta, i després de comprovar que a la majoria de botigues les venen a preu de caviar, vaig anar al fast-food de les bicis. No vull fer publicitat de forma oberta de l'establiment, però ho puc explicar amb un jeroglífic. Vaig anar al...


Allà em vaig gastar una xifra desorbitant per tenir la mateixa cheese-burguer però amb extra de cogombret. Amb dir que passo de tenir una rockrider5.0 a una 5.2, ja es veu que el canvi és mínim, les dues dècimes ridícules només converteixen l'aprovat rascat en un aprovat a seques. I és un raonament similar al que segueixo quan vaig al Dia Market amb intenció de comprar una Coca-Cola d'1€ però em decideixo per la Toca-Tela de 0,99€ (aquest és el decimal del psico-estalvi). Encara que a vegades el psico-estalvi em fa males passades i acabo omplint el carro amb 18 articles més que acaben en ('99), mentre segueixo la veïna per la secció de congelats.



Ara ja puc dir que tinc els tres pilars que definiran el meu viatge.

Humor a primera vista

Obama al país de la siesta

Miss Obama, vaya con Dió mi arma, y comprese Delial factor 15 que aquí pega er sol mu fuerte. Aquesta frase se sentia per tot Granada, i és que l'esposa del primer president negre d'USA y la seva filla, que també és negra, han passejat avui per l'Alahambra. Han arribat a veure l'emblemàtic patio de los leones entre d'altres estances. Però a mi em mosqueja una coseta d'aquell pati... Com a experiència personal puc dir, que el què ha vist la primera dama del presi Barack, ho vaig veure jo amb 20 anys i amb 24. No vull dir amb això que el dia que ho vaig veure tingués les dues edats, ni que el meu ego i el meu alter-ego hagin nascut amb 4 anys de diferència (He estat carn de psicòleg però no precisament per ser bipolar). Vull dir que en dues ocasions he estat a Granada i m'he plantat sota els arcs d'aquell enclau tan re-bonic de l'Alahambra. I jo precisament lleons allà no n'he vist. Jo no he estat mai a la sabana africana però a mi el "national geographic" m'ha venut sempre la idea que un lleó és un felí robust amb melena, i allà només hi havia 12 pit-bulls aguantant una font amb el llomillo. Que per cert, ja que han estat 3 anys restaurant-los, què els costava esculpir-los uns morrions? i se cenyirien a la llei del 2002 sobre la tinença d'animals potencialment perillosos.


Deixant de banda els gossos de terrissa, volia dir que és una vergonya que les fèmines del clan Obama hagin escollit com a destí la casposa Marbella i tal i tal, que allà l'únic honrat és l'Imperioso i perquè porta ferradures. A aquell cavall l'ingertes unes mans i aviat te'l trobes carregat amb bosses negres camí a la Moraleja. Pel proper any els recomanaria fer una visita per la bella Catalunya, però seria important que no trepitgessin el municipi de Banyoles durant la fira de la taxidèrmia.